Monthly Archives: febrer 2014

L’arbre dels Visigots

Superar les rampes del Picarany significa abandonar l’asfalt i  qualsevol altre referent urbà per obrir-se camí en mig de la natura. Trenta minuts d’ascens per canviar d’escenari, per deixar enrere la ciutat i trobar-se amb monuments com l’alzina del Mas de Borbó, probablement la més antiga de Catalunya. Té prop de 1.300 anys. Va brotar en època dels visigots.

RUTA: Reus – Picarany – Mas de Borbó – L’Aleixar – Les Borges del Camp – Riudoms – Reus

Descarregue-vos la ruta clicant aquí.

Ascens pel Cami Vell de Prades           Foto: R.Buigues

Ascens pel Cami Vell de Prades Foto: R.Buigues

PICARANY

Ruta on l’única dificultat que ens trobarem seran les rampes de la urbanització del Picarany. Tan bon punt assolim el punt màxim de l’ascens (500m) només ens quedarà gaudir d’un llarg descens. Sortim del Passeig del Nord travessant el pont de la via del tren pel camí de Castellvell fins a la urbanització del Pinar. Pujarem al Picarany per un camí semi encimentat que comença al costat de l’agrobotiga del poble. Són rampes de ciment i asfalt, d’un alt desnivell però amb petits descansos ideals per agafar aire i regular l’esforç. El canvi del paviment d’asfalt al de terra marca el final de la pujada. A partir d’aquí comença un camí de lleuger ascens que ens obligarà a esquivar algunes petites crestes de pissarra. Seguint el camí vell de Prades arribarem al Mas de Borbó.

 

MAS DE BORBÓ

Mas de Borbó  Foto: R.Buigues

Mas de Borbó Foto: R.Buigues

El Mas de Borbó queda a la dreta del nostra ruta. Actualment, el camí que creuava el mas està tancat i ja no s’hi pot accedir. Data del segle XIX. Hi destaca una capella dedicada a Sant Antoni de Pàdua. La van cremar durant la Guerra Civil. Al final del conflicte la van restaurar. A pocs metres hi trobem una alzina mil·lenària. No la confongueu amb la que hi ha al costat del mas. La que centra la nostra atenció està una mica més allunyada, custodiada ara per un camp d’avellaners i un gran pi. Cal pujar a algun marge per contemplar el seu tronc immens. L’any 1989 va ser declarada arbre monumental.

Alzina del Mas de Borbó    Foto: R.Buigues

Alzina del Mas de Borbó Foto: R.Buigues

Els tècnics calculen que té uns 1.300 anys. Això ens situa en l’últim període de l’època visigòtica, poc abans de la invasió musulmana en el nostre territori. La de coses que deu haver vist passar pel seu davant aquesta alzina.

 

DESCENS

Deixem el camí vell de Castellvell per iniciar un trepidant descens a l’Aleixar pel Camí dels Masos. Creuem el Mas de Garrut (documentat des de l’any 1761) i comencem a agafar velocitat. Cal tenir precaució amb els bancs de sorra que s’hi acumulen en alguns punts.

Pas pel Pont de Ferro de les Borges del Camp     Foto: R.Buigues

Pas pel Pont de Ferro de les Borges del Camp Foto: R.Buigues

Passarem per sobre del pontet de la Riera de la Mussara abans d’entrar a l’Aleixar. Aquest pot ser un bon moment per reomplir els bidons a la font de poble, situada dins d’un petit parc amb gronxadors. Creuarem la carretera i seguirem la nostra ruta pel Camí de les Borges i la urbanització Rocabruna. En aquest tram només hi ha una pujada intensa d’uns 50 metres. La resta és un puja-i-baixa suau amb tendència a planejar. Després de recórrer els carrerons de les Borges sortirem pel Pont de Ferro que creua les vies de la línia Reus-Casp. Data de finals del segle XIX. Es va construir conjuntament amb l’estació de trens. Sortirem al polígon industrial, creuarem amb molt de compte la N-420 i seguirem el descens fins a Riudoms pel camí del Molí i el senderonet de la Séquia. Després posarem rumb a Reus per acabar la nostra ruta als peus de l’Institut Pere Mata.

Ruta àgil i divertida. Amb una mica de tot. No hi ha cap dificultat tècnica. Sense cap mena de dubte, aquesta és una de les meves preferides. Ideal per fer una escapada d’un parell d’hores.

Descarregueu-vos la ruta clicant aquí.

FONTS:

Parcs de Catalunya – Alzina Mas de Borbó.

Patrimoni Generalitat – Informació tècnica Mas de Borbó.

L’Aleixar – Informació Capella Mas de Borbó.

Agraïments: José Manuel Gómez, la persona que més vegades m’ha acompanyat en aquesta ruta.

10 anys sense pantani

“Un hombre en fuga”

 

font: culturaciclista.com

font: culturaciclista.com

Títol Original: Un uomo in fuga. La vera storia di Marco Pantani.

Autors: Manuela Ronchi I Gianfranco Josti.

Traducció: Bernat López.

Edició: Cultura Ciclista, 2012.

ISBN:978-84-939948-4-6

L’última etapa de la vida de Marco Pantani  té tots els ingredients d’una tragèdia grega sobre rodes: la forja d’un heroi i la seva cruel caiguda sense fons, esquitxada per complots, mentides, traïdors i amors que maten. És una història dividida en 13 capítols (casualitat o no) sobre la mala sort d’un ciclista que en els últims anys va viure més alts i baixos que una etapa reina del Tour. Tot gira al voltant d’una data i d’un lloc: 5 de juny de 1999, Maddona di Campiglio. La seva desqualificació del Giro per presentar un nivell elevat d’hematòcrit a la sang va marcar l’inici del final. Aquesta decisió, envoltada d’un cert misteri, no li va fer perdre el suport dels tifosi. Això sí, va fer evident la fragilitat d’un ciclista diferent, amb una superioritat indiscutible a la muntanya i que va ajudar a fer més grans els cims mítics del Tour i el Giro. Llegint “Un hombre en fuga” és inevitable que et vinguin al cap histories d’altres ciclistes com el “Chava” Jimenez, amb un desenllaç similar. El llibre és un relat molt íntim dels fets. El principal narrador és la seva mànager Manuela Ronchi. Tracta amb delicadesa les seves relacions amb il Pirata, amb la dosi de subjectivitat que implica està tant a prop del protagonista. Les seves grans gestes les vam poder gaudir a través de la televisió. Ara tenim l’oportunitat de conèixer l’altra cara, el seu infern particular. Un llibre indispensable perquè tothom pugui treure les seves conclusions sobre aquesta llegenda del ciclisme. És una petita joia que arriba a nosaltres  gràcies a l’aventura iniciada per Bernat López i la seva petita editorial Cultura Ciclista amb seu a Senan, un petit poble de la Conca de Barberà.

Cultura Ciclista